Què li passa al meu mòbil?

Campanya Raise Hope for Congo - Enough ProjectDoncs que segurament està tacat de sang… Les empreses fabricants de mòbils són poc transparents en la cadena de subministrament i no garanteixen prou que els minerals utilitzats en la fabricació d’aparells (com el coltan) són nets i no provenen de l’explotació il·legal de recursos en països com el Congo.

¿Saben aquestes empreses que la compra de minerals està allargant un conflicte de gairebé 20 anys, amb 5 milions de morts, i on es cometen repetides violacions de drets humans, com els abusos sexuals a dones i nenes com a arma de guerra? És legal tot el procés de comercialització del coltan? Quines empreses i actors hi estan implicats? Hi ha alternatives? Què hi pot fer la ciutadania?

De tot això es va parlar dilluns passat en el cicle Els dilluns dels Drets Humans (Cristianisme i Justícia), on dos bons coneixedors de la zona i de processos de pau, Óscar Mateos i Miquel Àngel Prieto, van donar algunes respostes i claus per entendre millor la realitat de la RD del Congo. L’Óscar va explicar que el conflicte té moltes dimensions, que està internacionalitzat  i hi juguen una multiplicitat d’actors, alguns clau, com Uganda o la veïna Rwanda de Paul Kagame, aliat ferm dels EUA i responsable de grans matances i desplaçaments forçats de població civil a la regió dels Grans Llacs.

També hi ha unes causes històriques, amb el pic situat en les atrocitats comeses per la presència colonial (Bèlgica), i també d’econòmiques, com l’explotació de l’or o el coltan (85% de les reserves mundials a la RDC i imprescindible per als nostres aparells electrònics)… Unes riqueses naturals del país cobejades per una vuitantena de multinacionals que hi operen.

I també hi juguen unes Nacions Unides que hi són presents amb cascos blaus i que “ja formen més part del problema que de la solució”, segons Óscar Mateos, amb un paper “nefast” en el seu desplegament militar; per exemple, en les agressions sexuals comeses per les seves forces i denunciades per organitzacions com Amnistia Internacional o Human Rights Watch. [Read more…]

De policies i manifestants

policiaArticle publicat a Diari de la Solidaritat / El Diario.es Catalunya el 10.12.2012

Malauradament ja comença a ser habitual veure imatges de persones que es manifesten pacíficament contra les mesures d’austeritat i que reben cops i puntades de peu, o ruixades amb gasos o ferides als ulls per projectils de goma…

Tot i la gravetat d’aquests fets, el panorama és força desolador: en l’actualitat les autoritats, totes, ni investiguen prou ni solen castigar l’ús excessiu de la força per part de la policia, i en cas d’iniciar-se investigacions, les demandes queden arxivades al no poder identificar-se els agents implicats perquè no compleixen amb l’obligació de portar visible la identificació.

I quan s’arriba al final (i passa poques vegades) i es produeix una condemna per tortures o maltractaments a membre de cossos policials, assistim perplexos a la concessió d’indults, com ha passat recentment amb l’indult del Govern espanyol a cinc agents de Mossos d’Esquadra condemnats per tortures i maltractament a un detingut en una comissaria de Barcelona.

Aquests indults no fan sinó obrir la porta i reforçar la impunitat davant d’un crim del dret internacional com és la tortura i es llança a la societat un missatge preocupant: els abusos policials no són sancionats com es mereixen.

No és nou el que acaba de passar amb els Mossos d’Esquadra recentment indultats: porta anys produint-se. L’indult és un pas més per incrementar la impunitat sobre els maltractaments policials i els casos de tortura. No oblidem que fins i tot organismes internacionals, com el Tribunal Europeu de Drets Humans, han condemnat Espanya en diverses ocasions per no investigar tortures com en el cas de l’exdirector d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, o pel casos de la detenció il.legal del senegalès Mamadou Kane i d’agressió policial a la nigeriana Beauty Salomon. [Read more…]

Fear the Tweeters

TwitterApunt publicat a l’antic bloc (maig 2012)

No tingueu por dels tuits, i sí dels qui tuitegen. És el títol d’un article d’Scott Edwards, d’Amnistia Internacional als EUA, que reflexiona sobre el poder de les xarxes socials pel que fa a l’activisme social i el paper que han jugat (juguen), per exemple, en les revoltes àrabs.

Edwards afirma que els règims autocràtics i repressius (també els formalment considerats democràtics) temen el poder dels qui no tenen el poder, de la ciutadania; un poder generat per les noves formes de comunicació. Edwards diu que els tuits per ells mateixos no tenen cap valor, ni tan sols cap força. És així: però la possibilitat de forjar connexions entre persones és el que provoca el pànic als governs repressius (i, insisteixo, als no tan repressius, que veuen com se’ls desborda la informació que abans més o menys controlaven).

Estem instal·lats en un gran tsunami, una gran via d’aigua, i els governs, tots, queden fora de joc. Ho hem vist a les revoltes àrabs amb els intents desesperats de tallar l’accés a Internet; i ho veiem aquí, amb les amenaces de futura reforma del Codi Penal per “vigilar” qui convoca protestes suposadament violentes a la xarxa.

A aquestes alçades de la història pocs dubten que les xarxes socials estan sacsejant l’activisme polític. Que sense xarxes socials les revoltes àrabs potser no s’haurien produït o no haurien anat tan ràpides, o que sense les xarxes, moviments com el del 15M o el #novullpagar dels peatges catalans (que ja neix d’inici com un hashtag) haurien obtingut molt menys impacte i ressò. [Read more…]