La tortura, la ficció i la bellesa

Es pot explicar la tortura des de la ficció? Com es pot fer des de la bellesa i l’alè poètic?

Emilienne Malfatto ho fa amb la novel·la “El coronel no dorm” (Edicions de 1984) / “El coronel no duerme” (Minúscula), que ahir es va presentar a La Ciutat Invisible, a Barcelona, en el Dia Internacional de Suport a les Víctimes de Tortura.

Ficcionar la tortura també és una manera de fer-la real i, a través de les paraules, aconseguir que els lectors sentin i visquin allò que, afortunadament, molts no han experimentat ni experimentaran al llarg de la seva vida. Malfatto (autora d’una gran primera novel·la, “Que et plori el Tigris” / “Que por ti llore el Tigris”) sap el que fa i el terreny que trepitja. Ho fa amb ofici i una brevetat, una concisió i una bellesa que impressionen.

L’escriptora francesa ha treballat com a periodista en països amb una situació de drets humans complexa, com Colòmbia o l’Iraq, i aquest bagatge reporter es percep en la manera com aborda la història d’aquest coronel d’un país indeterminat, que viu una guerra també poc concreta i que no pot dormir tenallat per la feina de trinxar persones, de “convertir homes en coses” sota el petit cercle de llum d’un soterrani: el torturador torturat després de “embrutar-se”, de fer “la feina bruta”.

Malfatto ho aconsegueix des del pla de les emocions, els sentits, els colors (el gris, la monocromia que lentament es va imposant fins a sufocar del tot aquests colors), l’èxercit d’ombres que se li apareix cada nit, el joc de veus múltiples, totes interessants i amb arestes… El resultat és molt efectiu i altament immersiu, tota una experiència lectora on també ressonen ecos de tragèdia grega. El que llegim ens interpel·la i ens explica molt sobre aquest acte de barbàrie inhumana i cruel que és la tortura d’una persona, i també sobre l’absurd de les guerres.

Trobar les paraules

Sovint a Amnistia Internacional ens trobem que ens costa trobar les paraules per explicar què suposen les violacions greus de drets humans i sensibilitzar mirant d’anar més enllà d’un llenguatge jurídic i legal, excessivament tècnic i pla. Des de la ficció, com passa en el llibre de Malfatto, es planta un món i s’obre un camí molt interessant. És ficció, sí, però sabem que allò que llegim existeix: se’ns fa real i tangible. Sense ser un pamflet, sense alliçonar, llegint la novel·la no podem evitar capbussar-nos del tot en la proposta i posar-nos en la pell de cadascun dels personatges que hi apareixen, amb arcs emocionals molt ben definits.

Malauradament, tot i estar prohibida per una Convenció Internacional amb suport de més de 170 països, a la majoria del món es continua torturant i maltractant persones sota custòdia. És una vergonya. Novel·les com les de Malfatto ens ajuden a treure a la llum, a arrencar del secret, del soterrani ombrívol, aquestes pràctiques deshumanitzadores que molts governs fan de sotamà.

El camí és llarg, però hem de treballar i somiar un món sense tortura perquè és una simple qüestió d’humanitat. És bonic fer-ho de la mà d’escriptores com Emilienne Malfatto i de novel·les com “El coronel no dorm”.

Quatre execucions en vuit dies

1493083885_337855_1493094797_noticia_normal_recorte1

(Apunt actualitzat el divendres 28/04)

Fa uns dies vaig publicar un article a Catalunya Plural – El diario.es per parlar de la situació de la pena de mort al món, després que Amnistia Internacional fes públiques les seves estadístiques anuals d’execucions, condemnes a mort, rànquing de principals països executors, etc.

+ Aquí l’article complet: “Veurem la fi de la pena de mort?”.  [I en castellà, aquí]

L’any passat 23 països van executar un mínim de 1.032 persones.

La Xina, que considera la pena de mort un secret d’estat i no en facilita informació, és el principal executor, i amb seguretat ha matat més persones que tota la resta de països que completen el rànquing macabre. La segueixen l’Iran, l’Aràbia Saudita, l’Iraq i el Pakistan.

Per primer cop en 10 anys els EUA no figuren en el Top 5, i amb 20 execucions presenta la xifra més baixa des del 1991. En condemnes també, la xifra més baixa des del 1973.

Però aquesta setmana hem rebut la notícia lamentable de la doble execució de dos condemnats a Arkansas. És la primera execució doble que es fa als EUA des de l’any 2000 i Arkansas reprèn execucions després de 12 anys sense fer-ne. El 20 d’abril ja havia executat una altra persona. I ahir mateix, una més. Són 4 execucions en només vuit dies… Un autèntic i desastrós espectacle, l’impulsat pel governador d’aquest estat, el republicà Asa Hutchinson.

És, sens dubte, una notícia molt negativa que trenca la tendència positiva del retrocés de la pena de mort a tot el país, accentuada en els últims 7-8 anys. [Read more…]

Make Guantánamo great again?

150444_10_years_of_Guantanamo_-_Close_Guantanamo_Now_.jpg

+ Article a El Periódico (gener 2017) “Deixar Guantánamo a Trump”.

Guantánamo ja té nou comandament.

Es tracta d’Edward Cashman, que serà el 17è cap del centre de detenció nord-americà a l’illa de Cuba des que Bush el va obrir el gener de 2002 com a part essencial de la guerra contra el Terror impulsada després dels atacs de l’11S i la campanya militar a l’Afganistan.

És el primer comandament de l’era Trump que arriba a Guantánamo i el seu nomenament és rellevant perquè caldrà veure què hi passa en els propers mesos: si mou peça i en quina direcció ho fa.

El destí, el futur de Guantánamo, va formar part de la campanya de les presidencials i, en certa manera, també va planar sempre en els vuit anys d’Administració Obama, com una pedra en la sabata.

Obama va voler tancar Guantánamo i no se’n va sortir en els vuit anys de mandat. El va traspassar a Trump amb 41 presos, la xifra més baixa que mai ha tingut des de la seva obertura. N’hi va arribar a haver més de 800. El cas és que Trump va dir en campanya que tornaria a omplir Guantánamo “de dolents”. [Read more…]

De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet

cnt4_fr53-1

Recupero un article que a l’octubre em van publicar al Crític.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

S’estrenava la pel·li “Snowden” d’Oliver Stone i va ser un bon moment per reflexionar sobre la vigilància massiva a Internet practicada per governs. En nom de la seguretat, alguns governs emmagatzemen milers i milers de dades de ciutadans que no sabem com seran utilitzades. El que sí sabem és que vulneren drets fonamentals com la privacitat o la llibertat d’expressió. Des d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional ho han denunciat els darrers temps, després que fins i tot elles hagin estat espiades.

Obama ha deixat la presidència dels EUA perdonant Chelsea Manning, que va filtrar a Wikileaks documents i vídeos que revelaven greus vulneracions de drets humans a l’Iraq. Snowden, per contra, que va descobrir al món la immensa teranyina de vigilància massiva i indiscriminada responsabilitat dels EUA, segueix exiliat a la força a la Rússia de Putin perquè si torna al seu país haurà de fer front a una condemna molt dura: Manning, per exemple, va ser condemnat a 35 anys, dels quals finalment quan surti de la presó al maig, n’haurà complert 7. Un sistema pervers que penalitza la revelació d’abusos de drets humans amb càstigs desproporcionats. Revelar violacions de drets humans, mai no hauria de ser castigat. No són traïdors, els qui ho fan.

Amb Donald Trump assumint la presidència dels EUA i el món tremolant, no podem obviar que els instruments de vigilància massiva en mans de personatges com Trump dibuixen una situació molt inquietant, on el Gran Germà orwellià cada cop és més real i menys ficció.

Alguns extractes de l’article:

“Sol funcionar un raonament com el que segueix: atemptats al cor d’Europa. Tenim por. Conseqüència? Barra lliure per a les agències de seguretat”

“Aquestes pràctiques només són legals quan són selectives, és a dir, quan es fan basant-se en indicis o proves suficients de conducta delictiva i quan això es determina, per exemple, a través d’una ordre judicial. Mai no poden ser pràctiques indiscriminades, massives (com ho són). Mai no poden ser discrecionals per l’única decisió d’un cos policial o d’un organisme de seguretat estatal perquè és una pràctica il·legal que vulnera drets fonamentals, com la intimitat, la privacitat o la mateixa llibertat d’expressió”.

“La majoria de governs occidentals ens enfronten a un fals dilema binari: seguretat o llibertat. Hem de triar. Doncs no. En un estat de dret, on les lleis haurien d’equilibrar tots dos conceptes, les persones són innocents fins que es demostra el contrari i tenen el dret que se’ls respecti la vida privada. Per tant, abans de violar aquest dret, els governs han de tenir indicis clars que s’està cometent un delicte”.

“Què passa amb les dades emmagatzemades? Com sabem que no seran utilitzades contra nosaltres en un futur? Quina certesa tenim que les dades no acabaran a mans d’algú que les utilitzarà amb finalitats diferents a les que ens asseguren? Amb l’excusa de la seguretat, de l’interès o la defensa nacional o del que toqui en aquell moment, es podrien utilitzar les dades personals per atacar periodistes o perseguir i assenyalar públicament activistes socials”.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”